Tornar a començar

Avui a classe hem tingut una xerrada d’aquelles que et remouen una mica per dins, d’aquelles que et fan parar un moment i mirar-te a tu mateix des d’un altre lloc. Hem parlat sobre la vida, sobre equivocar-se de camí, sobre tornar a començar… i crec que és una de les reflexions de classe que més m’ha impactat emocionalment des que vam començar l’assignatura.

Vivim en una societat que ens fa creure que tot ha de seguir un ordre: estudiar, treballar, tenir èxit, no perdre el temps, prendre decisions ràpides i encertar-les totes. I si no ho fas així, sembla que vas tard, que estàs fracassant, que estàs enrere. Però avui hem trencat amb aquesta idea. Hem parlat sobre el fet que no hi ha un únic camí correcte, que pots equivocar-te, pots perdre’t, pots aturar-te, i que tot això també forma part del procés. No passa res si et desorientes, si decideixes deixar alguna cosa enrere, si t’adones que el que estaves fent no et feia feliç. El més important és que sempre pots tornar a començar, i això em sembla brutal.

Una de les coses que més em ressona és aquesta idea de que “no hi ha tempos”. I és veritat. Cadascú té el seu ritme, i no hauríem de comparar-nos constantment amb els altres ni amb el que “s’hauria” d’estar fent a certa edat o en cert moment de la vida. És molt alliberador pensar que podem reconstruir-nos, reubicar-nos, repensar qui som i què volem, i que això no ens fa més febles, sinó més conscients i més humans.

Així que després de marxar de classe, em quedo amb aquesta reflexió: estem en constant canvi, i això està bé. No hem de tenir por d’equivocar-nos, ni vergonya de tornar a començar. Potser no hi ha una única direcció correcta, sinó moltes maneres de viure, de créixer, d’estimar, de ser. I cadascuna d’aquestes maneres és vàlida si ens connecta amb nosaltres mateixos.