Adquisició d’habilitats socials i conductisme

Avui a classe hem aprofundit en com adquirim les habilitats socials, un tema que, encara que sembli molt teòric, té una aplicació directa i constant a la nostra vida quotidiana. Hem parlat dels diferents processos a través dels quals les persones desenvolupem aquestes habilitats: el reforç directe, l’aprenentatge vicari i la retroalimentació interpersonal.

M'ha fet pensar molt en com he après jo mateixa a comunicar-me millor o a gestionar situacions socials complicades. Per exemple, recordo que de petita era molt tímida i em costava molt parlar en públic. Va ser la meva professora de primària qui, amb molta paciència, em donava petits reforços positius cada cop que m’atrevia a parlar a classe. Ara entenc que aquell reforç directe va ser una eina clau en el meu procés d’adquisició.

També hem parlat de l'aprenentatge vicari, que és quan aprenem observant els altres. Em ve al cap com, durant les pràctiques, vaig observar una companya de feina gestionant una situació amb una usuària molt enfadada. Em va impactar com va mantenir la calma i va validar les emocions de l’altra persona sense perdre el control. Aquell moment em va servir de model, i des de llavors intento aplicar aquell estil comunicatiu quan em trobo en situacions semblants.

A més, la retroalimentació interpersonal és clau. No només el que ens diuen els altres, sinó com ho diuen i com ens fa sentir. Crec que escoltar de forma activa els comentaris dels altres ens permet millorar, però també ens ajuda a ajustar les nostres expectatives cognitives (allò que pensem sobre nosaltres mateixos i sobre les relacions), i això, al seu torn, repercuteix en les nostres habilitats socials.

Un altre tema important que ha sorgit ha estat el conductisme. Hem debatut molt sobre això, i és cert que, tot i que sabem que no és la millor opció pedagògica (perquè sovint no té en compte l’interior de la persona, només la conducta externa), segueix sent molt present a la nostra societat. I és que és difícil sortir d’un model tan arrelat, on sembla que només reaccionem si hi ha premi o càstig.

És molt interessant observar com el conductisme continua present en l’educació social, sovint de manera subtil. Tot i que el nostre enfocament ideal posa l'accent en l'acompanyament, la reflexió i la participació activa de la persona, encara fem servir estratègies conductistes, com per exemple premiar una conducta "adequada" amb una recompensa (un privilegi, una activitat desitjada) o retirar alguna cosa quan una conducta es considera "problemàtica". Aquest tipus d'intervencions poden ser útils en certs moments, sobretot en contextos amb molta contenció o amb persones amb necessitats específiques, però també hem de ser crítics. Correm el risc de centrar-nos massa en la conducta observable i oblidar-nos del perquè d'aquella conducta, del que hi ha al darrere. Com a educadors socials, el repte és buscar un equilibri: entendre que el reforç pot ser una eina, però que l'objectiu hauria de ser sempre fomentar l'autonomia, la comprensió i el creixement personal.

Seguimt amb això, m’he estat plantejant com podem fer servir el reforç positiu i negatiu, de manera més conscient i respectuosa en la nostra futura professió. Jo crec que el reforç positiu ben utilitzat (reconeixement sincer, mostrar confiança, agraïment…) pot tenir un gran poder per motivar les persones i fer que es sentin valorades. El negatiu, en canvi, és més delicat, però crec que ben gestionat també pot ajudar a marcar límits i a generar responsabilitat, sempre que no humiliï ni desmotivi.

En definitiva, m’emporto d’avui una reflexió important: les habilitats socials no són només una “habilitat” més, sinó una part fonamental de la nostra identitat i del nostre dia a dia. I com tot el que val la pena, requereixen pràctica, consciència i una bona dosi d’empatia.