Reivindicar l'Educació Social

Hola a tots, avui volia parlar del cas de l'educadora social que han assassinat a la feina, ja que durant uns dies no puc parar de pensar-ho i el debat d'avui a classe m'ha fet posar les meves idees més en ordre. 

Aquest m'ha sacsejat; no la coneixia personalment, però sento que podria haver estat qualsevol de nosaltres. I això fa mal. Perquè ens adonem que, més enllà de les històries personals, hi ha una realitat que compartim: la falta de reconeixement, les condicions precàries i, de vegades, la sensació que estem treballant en un entorn que no ens protegeix prou.

L'educació social és una professió preciosa, però també molt dura. Estem en primera línia, acompanyant persones en situacions molt complexes, i sovint ho fem amb pocs recursos i molta pressió. Aquesta tragèdia ens obliga a aturar-nos i a preguntar-nos: Què estem fent malament com a societat? Perquè no es posa en valor la feina que fem? I què podem fer perquè això canviï?

Crec que la clau està a fer-nos visibles. Parlar de les nostres experiències, denunciar les situacions injustes i, si cal, sortir al carrer. Les vagues no són agradables, però de vegades són l'única manera de fer-se escoltar. Necessitem millores reals: sous dignes, equips més complets, suport psicològic... i, sobretot, respecte i reconeixement.

Però també vull creure en l'esperança. Perquè veig cada dia companys i companyes que donen el millor d'ells mateixos, i això és el que em fa pensar que les coses poden canviar.

Aquesta tragèdia ha de servir per obrir els ulls. No podem quedar-nos de braços plegats. L'educació social no és un acte de resistència individual, és una lluita col·lectiva. I no hem de permetre que ens facin invisibles.